La Katie

Em va semblar una noia molt agradable. Es notava que s'esforçava perquè ens sentissim a gust i còmodes per tal de que pasessim una bona estona i aprenguessim. Parlo anglès a casa, per tan no em va resultar molt profitós, encara que van sortir paraules que no recordava o sabia. Però crec que la iniciativa és molt bona i vaig disfrutar l'estona que vem passar amb ella.

Objecte inanimat: Sóc un llapis

Em dic Staedtler i sóc d'Alemania, sóc de ratlles negres i grogues, a la punta tinc una goma rosada, a l'altra extrem hi tinc el 'cap' de color, per el que em fan servir per dibuixar i escriure. Estic normalment en un estoig, un lloc fosc, rodejat de bolígrafs, retoladors i altres eines de grafisme. No m'agrada gens, m'aixafen i se'm trenca la mina que tinc al mig, sobretot quan em toca estar sota la pega i el T-pex. A vegades, m'acompanyen 'xuletes' amb les que em porto bé, sobretot les de matemàtiques, que cada mes m'expliquen coses noves que no sabia fer. Avui m'han fet servir per escriure un text, que es titulava 'Sóc un llapis'. Després del títol, ja no m'enrecordu molt bé que posava, em mareja perquè em puja i em baixa i em fa una pressió forta al cap. A vegades em fa servir per fer figures estranyes a l'agenda o per fer operacions o càlculs complexos, que en quan acaba d'escriure l'operació abans de que escrigui el resultat, ja m'el se. El dia que no tinc bé el cap, em passa per algu donant-me voltes lateralment, que anomenen 'maquineta' i em fa pessigolles, però després em veig més atractiu.

El text narratiu

Què és el text narratiu?

Una narració és un text en què un narrador explica el desenvolupament d'uns fets, que poden ser reals o ficticis, al llarg del temps.

Quines són les característiques del text narratiu?
 
Els principals trets dels textos narratius són:
·Solen estar escrits en prosa.
·Hi ha la presència d'un narrador que explica la història.
·Lingüísticament, es fonamenten en el sintagma verbal, perquè l'acció s'expressa mitjançant el verb.
·S'hi inclouen descripcions i diàlegs.

Quina és la estructura del text narratiu?

Consisteix a explicar els fets seguint un ordre cronològic. Consta de:
-Plantejament o introducció: es presenta la situació i l'inici del conflicte.
-Nus o desenvolupament: cos central de la narració. Al llarg del nus la tensió narrativa augmenta fins arribar al clímax (moment àlgid que anuncia el desenllaç).
-Desenllaç o conclusió: acaba la història. El desenllaç pot ser:
·Tancat: el conflicte es resol.
·Obert: el conflicte no es decideix de manera clara i el lector pot imaginar diversos finals.

Quins són els elements del text narratiu?
 
Els elements bàsics de la narració són:
-El narrador: explica la història i estableix el punt de vista des del qual es narren els fets.
·Narrador intern: intervé en l'acció. Pot ser el protagonista (1a persona), un testimoni (3a persona) o multiselectiu (diferents personatge de l'obra que expliquen en 1a persona la història).
·Narrador extern o omniscient: no intervé en la història. Explica els fets en 3a persona, des de fora. Pot ser:
Total: si ho coneix tot, sap com pensen els personatges.
Parcial: només explica allò que veu, com una càmera de cinema.
-El temps:
·El temps històric: l'època en què succeeix l'acció.
·El temps narratiu: hores, dies o anys que dura l'acció.
-L'espai: lloc on passa l'acció.
-Personatges: són els éssers, generalment persones, que intervenen en l'acció. 
Segons la seva complexitat poden ser:
·Plans: són simples i no evolucionen.
·Rodons: són complexos i experimenten canvis.
Segons la seva funció poden ser:
·Protagonistes: són els personatges principals.
·Antagonistes: s'enfronten als personatges principals.
·Secundaris: no són fonamentals per al desenvolupament de l'acció.

Exemple 
text narratiu.

Portar els nens a la guarderia dels quatre mesos als tres anys?

En la meva opinió, tots el països haurien de donar la baixa de maternitat durant almenys 1 o 2 anys, perquè la mare pogués cuidar-lo. Com que a Espanya et donen 4 mesos de maternitat que et donen, obliga als pares a buscar-se la vida, on acaba quedant-se amb una cangur (que poden ser als avis) o una guarderia. Per tan trobo que portar-los a la guarderia és més una necessitat social. Sembla ser que pels nens amb necessitats educatives especial (retards psicomotrius, trastorns psicoafectius, carència afectiva o circumstàncies socioeconòmiques especials) si és millor per ells, ja que uns professionals li poden donar millor atenció que els pares. Però per un nen en circumstàncies 'normals', no hi ha diferència si rep l'atenció i l'educació necessària a casa. A mi personalment si tornes a ser petita, tornaria a anar a la guarderia perquè crec que reps atenció més especialitzada, de persones que saben com impartir una bona educació i ajudar-te desenvolupar correctament, també per què tenen més recursos. A més, trobo interessant pel nen des de petit experimenti noves coses i nous ambients (persones desconegudes, llos desconeguts...) als que s'ha d'adaptar.

Tecnologia vs mestres

Crec que la tecnologia per molt que avanci, mai vencerà els mestres. Perquè la figura d'un humà o adult que t'imposa i et motiva perquè aprenguis, tinguen unes habilitats i coneixements per fer-ho, és insubstituïble. A més, crec que si es necessita ajuda en algun tema individual (pot ser personal), crec que això només ho pot detectar un professor, no una màquina, i et podrà proporcionar el necessari a termes de recolzament o en alguns casos fins a trobar solucions. El tracte individual crec que és imprescindible. Més endavant els mestres podran fer servir més material tecnològic i probablement tindran menys treball, i el que si pot ser, es que es redueixin el número de professors necessaris. Això també, perquè els pocs professors que hi hagin no requeriran de tants coneixements de algu especific per ser mestres, per tant pot fins i tot haver-hi un professor per totes les assignatures. es podria fer un debat molt ampli, prèviament havent estret molta informació sobre les futures tecnologies i la figura del professor.

Sóc una aranya

Desde la meva tela d'aranya, que es troba a la cantonada de dalt de la habitació tinc una vista molt panoràmica de una habitació d'una nena. Just abaix meu es troba el coixí, on la Laia posa el cap i el llibre quan vol llegir. El seu llit ocupa podriem dir que un quart d'habitació, avui han canviat els llençols a uns grisos, amb dofins. A sobre s'hi troba un peluix, un gos de color blau que sempre està assentat. Al costat dret del llit hi ha la paret, a l'altre s'hi troba una tauleta de nit amb una làmpara petita a sobre, dos llibres i una caixeta que cada cop que la obre es per posar una nova polsera. A la part contraria on està al llit, està col·locada la taula d'estudi de la Laia, posada en horitzontal de cara a la paret. A sobre hi ha una caixa oberta plena de retoladors i llapisos de colors de una àmplia gama de colors, un pot (amb bolis, llapisos, gomes, t-pex...), i ara mateix estan els seus deures a mig fer esparsits per la taula, però no puc veure de que són. A vegades s'emporta el portàtil a l'habitació, i el posa a sobre d'aquesta. Al costat hi ha un armari de fusta i seguidament com un baül, que està ple de jocs de taula. Al terra hi ha una alfombra rodona de color blau fosc que cobreix el centre de l'habitació, la resta del terra és parquet d'un color clar. Les parets són de color blau, amb una blanca i negre. Hi ha penjat un quadre de la kitty que el veig, ja que està just a la paret d'enfront.

L'angoixa

Explicaré una anècdota, en la que vaig passar angoixa, una que no que no sigui molt personal perquè és públic. Tot va començar una nit de vacances, ja que els meus pares mai em deixaven la càmera perquè ja n'havia perdut dos en un any, i me la van deixar 10 minuts (després de insistir) i me la van robar. A més, aquella càmera portava les fotografies de tot els dies de viatge, incloent totes que havíem tret a la taverna on havien tocat els ‘’Beatles’’, el grup preferit del meu pare. Ell només esperava el moment d'arribar i mostrar que havia estat allà, amb tota la il·lusió. Al perdre-la els vaig intentar perdre de vista i em vaig quedar fins tard donant voltes pel vaixell i parlant amb la gent. Primer ironitzava amb el tema i fins i tot feia broma, per sentir-me millor, i fer-me creure que estava bé. A la que s'anava acostant la hora d'anar a la cabina m'anava sentint més angoixada, sentia una pressió a l'estómac i al pit, i fins i tot m'agafaven ganes de vomitar. Sabia que s'enfadarien molt, estava molt nerviosa. Quan ja quedava poc perquè tanquessin la discoteca, em van agafar ganes de plorar, perquè em sentia molt malament amb mi mateixa, em costava respirar. Tenia moltes preocupacions, se'm disparaven els pensaments, evitava pensar en el moment en el que els ho diria. Després d'anar-ho allargant, vaig pujar a la cabina finalment, estaven al llit però no dormien. Al entrar em van preguntar '' i la càmera? '' i vaig contestar ''estar aquí ''. Vaig estar una mitja hora, eterna, passant-ho molt malament, pensant com els hi podia dir i intentant trobar el moment per arrancar i dir la frase '' m'han robat la càmera ''. No parava de sospirar i moure'm d'un costat a l'altre del llit. Quan em vaig decidir a dir-ho, la seva reacció va ser pitjor del que m'esperava. Era comprensible, ja era la tercera i havien confiat amb mi per últim cop. Al final després de tota la mala estona, em vaig poder dormir. Al matí a l'hora d'esmorzar, a la taula, no parava de moure la cama i mirar a tot al meu entorn menys les seves cares. Després de que els hi passés tot el enfado i la decepció, al final del dia em van abraçar perquè sabien que havia passat molta angoixa.