L'angoixa

Explicaré una anècdota, en la que vaig passar angoixa, una que no que no sigui molt personal perquè és públic. Tot va començar una nit de vacances, ja que els meus pares mai em deixaven la càmera perquè ja n'havia perdut dos en un any, i me la van deixar 10 minuts (després de insistir) i me la van robar. A més, aquella càmera portava les fotografies de tot els dies de viatge, incloent totes que havíem tret a la taverna on havien tocat els ‘’Beatles’’, el grup preferit del meu pare. Ell només esperava el moment d'arribar i mostrar que havia estat allà, amb tota la il·lusió. Al perdre-la els vaig intentar perdre de vista i em vaig quedar fins tard donant voltes pel vaixell i parlant amb la gent. Primer ironitzava amb el tema i fins i tot feia broma, per sentir-me millor, i fer-me creure que estava bé. A la que s'anava acostant la hora d'anar a la cabina m'anava sentint més angoixada, sentia una pressió a l'estómac i al pit, i fins i tot m'agafaven ganes de vomitar. Sabia que s'enfadarien molt, estava molt nerviosa. Quan ja quedava poc perquè tanquessin la discoteca, em van agafar ganes de plorar, perquè em sentia molt malament amb mi mateixa, em costava respirar. Tenia moltes preocupacions, se'm disparaven els pensaments, evitava pensar en el moment en el que els ho diria. Després d'anar-ho allargant, vaig pujar a la cabina finalment, estaven al llit però no dormien. Al entrar em van preguntar '' i la càmera? '' i vaig contestar ''estar aquí ''. Vaig estar una mitja hora, eterna, passant-ho molt malament, pensant com els hi podia dir i intentant trobar el moment per arrancar i dir la frase '' m'han robat la càmera ''. No parava de sospirar i moure'm d'un costat a l'altre del llit. Quan em vaig decidir a dir-ho, la seva reacció va ser pitjor del que m'esperava. Era comprensible, ja era la tercera i havien confiat amb mi per últim cop. Al final després de tota la mala estona, em vaig poder dormir. Al matí a l'hora d'esmorzar, a la taula, no parava de moure la cama i mirar a tot al meu entorn menys les seves cares. Després de que els hi passés tot el enfado i la decepció, al final del dia em van abraçar perquè sabien que havia passat molta angoixa.